Qui demana confiança?

Per Anna OLIVA | cehBcn | 21.11.2009


Des dels mitjans oficials de comunicació ens llancen missatges de polítics i autoritats diverses de camps molt variats que ens demanen confiança en les seves gestions i postulats. Si anem a pams i tenim en compte la manipulació del llenguatge, podríem arribar a caure en compte que el que ens demanen no és confiança (perquè no tindríem, segurament, en que basar-la) sinó credulitat, fe cega.

Evidentment, lluny de que això sigui quelcom que cau del cel o que no sapiguem d’on ve, demanar credulitat a la població respon a intencions (que són només humanes i que tots tenim). Qualsevol que està interessat en sostenir un status (classe) o poder pel damunt dels altres ens llança una demanda de confiança disfressada de preocupació pel nostre benestar com a membres de la comunitat o integrants de la ciutadania. I el millor de tot és que des dels poders s’ha aconseguit instaurar la creença generalitzada de que la població, o la xusma com diu en Sarkozy, necessita ser dirigida per la seva incapacitat de dirigir-se en llibertat amb bon criteri. Com s’ha aconseguit això? Perquè tanta por a la lliure decisió dels ciutadans? Evidentment això no és gratuït i tampoc no ha caigut del cel sinó que, una vegada més, torna a respondre a una intenció. I gràcies a la intenció de retallar la informació o de manipular-la a conveniència de determinats interessos, haurem de donar la raó a qui digui que, el poble vulgar, no està en condicions de discernir. Com podria estar-ho, si li manca la informació bàsica?

En aquests moments, la societat es troba força dividida entre aquells que reben la informació a través dels canals oficials (Tv, diaris, revistes, butlletins oficials, etcètera) i aquells que han trobat en Internet l’eina que, diuen, els permet accedir a moltissima més informació i intentar discernir a partir d’haver-la reunit tota. Curiosament cadascun d’aquests bàndols creu de l’altre que està desinformat.

Veiem-ne alguns aspectes: vivim en un sistema que prima el guany econòmic per damunt del benestar de les persones. Aquest ja és un primer punt que fa que passin desastres tals com que als Estats Units, malalts que arriben a un hospital no siguin atesos perquè no poden pagar o que famílies senceres que no poden fer front a una hipoteca acabin vivint al seu cotxe, com ha passat a casa nostra.

A partir d’aquí es posa en marxa el “tant tens, tan vals” que ha acabat en l’acumulació de bens per part d’un privilegiats en detriment de la qualitat de vida dels seus conciutadans. Així no es estrany trobar que la mateixa persona que es troba al front de la direcció d’un país, és a dir el seu president, és també el propietari dels grans mitjans de comunicació del mateix o que un cop deixat el seu càrrec, dóni càtedra en alguna universitat traspassant aquest valors que l’ha dut al cim de la inhumanitat, ni més ni menys que a les futures generacions que prendran el poder en pocs anys, perpetuant així aquest fascinant sistema d’autodestrucció.

Aquests mateixos individus i grups de poder són els que demanaran confiança en la seva gestió, perquè com a humans que són, saben molt bé que els pobles, formats per altres humans i per tant també portadors d’altres intencions, no són estúpids i saben reconèixer perfectament el que ells estan fent, malgrat l’esforç per manipular-los, adormir-los, distreure’ls i ocupar-los en temes secundaris en el millor dels casos o en la seva supervivència en altres. Si hom no té res per a donar de menjar als seus, difícilment podrà ocupar-se d’altres temes d’importància social.

No oblidem que el cinema i la literatura, el teatre, els esports de masses, les religions, l’educació i els mitjans de comunicació són instruments que, els governs primer i les grans corporacions després, han utilitzat per a influenciar les poblacions. I no oblidem tampoc que és a través de tots ells que ens llancen missatges que fomenten l’individualisme i la desconfiança en vers els nostres conciutadans.
Fixem-nos com el classisme encara imperant ens ofereix a través dels mitjans un món de terror en el que ens trobem envoltats d’assassins i malfactors, però no en les classes dirigents, què curiós! Em conviden a malfiar-me del meu veí, no fos cas que fos un psicòpata o un violador però haig de creure que tothom que ocupa un càrrec en l’”establishment” és un ser de conducta impol·luta. És que potser no es veuen afectats pel mateix que la resta de la gent? O, potser és que tenen informació que els altres no tenim?

És amb aquests instruments que se’ns retalla la informació o només se’ns n’ensenya una part o només des d’un punt de vista amb una finalitat concreta: que el rèdit a treure’n no sigui per a nosaltres, sinó per a ells. Per tant, i des d’aquest punt de vista, no hi ha res millor que desqualificar internet o qualsevol altra eina que pugui servir per a mirar des d’un altre angle o recaptar altres informacions que ens puguin servir per a posar en marxa el nostre discerniment. A més no hi ha res millor que, a través d’aconseguir que les universitats deixessin de ser centres per a la investigació i la recerca per a convertir-se en el transmissor més important del pensament únic, tenir tot un exercit de no crítics disposats a muntar-se sobre el dogma d’allò que han après per a no deixar passar cap altre argument.
Si es cau en aquest parany és fàcil deixar en mans d’aquells que “saben” el terreny del que ens és comú a tots.

Es dona per benentès que hi ha un sistema que funciona (?), que hi ha uns experts en matèries, que els mitjans oficials de comunicació diuen la veritat (?) i que el criteri personal no existeix perquè nosaltres, el populatxo, no sabem discernir. Si ens ho creiem, hem caigut en l’actitud passiva de la nostra existència deixant la part activa, i per tant convertint-nos en crèduls, a aquells que són superiors a nosaltres (?).

Aquest és l’estat en que ens han deixat.

Alguns, com en Martin Luther King, tenim un somni. Somniem que un dia tots i cadascun de nosaltres ens convertirem en ciutadans de ple dret a qui, aquells que triem per a que coordinin i s’ocupin per un període de temps de la nostra organització, ho faran des de la transparència real que requereix la tasca de servir al poble, perquè ja fa massa temps que va caure en l’oblit que aquestes gestions i aquest poder l’atorga el poble i és a ell a qui els poders es deuen. Si aquest fos el paisatge, no creieu que ningú no necessitaria demanar confiança?

Només és un somni i és molt curt, però si no fos perquè cada nit ens visita renovant les nostres ànimes, no hi hauria forma humana de viure en aquest món alterat per la violència.